Gairebé tots formem part d’una comunitat de veïns, excepte aquells qui tenen la sort de viure en una casa solitària, tot i que segur que a prop hi ha algun veí, aquell que mira per la finestra, o que surt a passejar el gos a la mateixa hora. No em negareu que les reunions de veïns són gairebé sempre d’allò més avorrit, hi ha discussions ridícules i no es va al gra. Tot i això, tenir bons veïns és important, inclús arribar-los a conèixer una mica també, ja que és la gent amb qui cada matí et creues a l’ascensor i, encara que hi comparteixes només converses banals, d’alguna manera formen part de la teva vida. La incomunicació que últimament vivim en la nostra societat ens fa ser aspres, i més amb els veïns, que amb les presses que portem tots sempre sembla que ni la cordialitat i, ni a vegades, l’educació, prevalen ja, en diverses ocasions però no en totes, per sort. I és una llàstima perquè recordo que a casa els meus pares, a la finca on vivíem, tots s’hi coneixien i com que gairebé tots tenien fills de les mateixes edats que les nostres, pujàvem i baixàvem a casa dels altres per jugar i per compartir experiències. Ara ens tanquem cadascú a casa seva, molts amb les maleïdes consoles , i això ens porta a una manca d’espontaneïtat, de comunicar-se amb els demés, que es nota en grans i petits. La veritat és que a mi sempre m’ha agradat saber una mica més de la vida dels altres, veïns o no, diguem que és curiositat malsana, però mai saps com s’hi viu, a la porta del costat, i quines coses poden tramar-s’hi, com passa a la novel·la de la Susana Vallejo, qui a CALLE BERLÍN, 109 / CARRER BERLÍN, 109 (Plaza Janés/ Rosa dels Vents) explica les històries quotidianes dels veïns, uns més extravagants que els altres, i que es van coneixent a partir del descobriment d’un cadàver a la finca.

Novel·la negra per a uns, amb pinzellades socials i de comèdia negra, a través d’una història coral, que retrata la societat actual amb una ferotge crítica a la soledat i a la incomunicació que hi ha en una gran ciutat on tots tenim alguna cosa a amagar. Malgrat tot, és una novel·la per a tots els públics i l’editorial no l’ha pogut definir millor: addictiva, divertida, fosca, inquietant, fluida, intrigant.

La pel·lícula que recomano aquesta setmana és la comèdia d’humor negre LA COMUNIDAD d’Álex de la Iglesia. Julia (Carmen Maura) és una dona a qui la sort no li ha somrigut, treballa com a venedora de pisos per a una agència immobiliària i té un marit (Jesús Bonilla) negatiu i mediocre. Inesperadament, Julia troba 300 milions de pessetes a l’apartament d’un mort, la qual cosa canviarà la seva vida radicalment; però abans d’això haurà d’enfrontar-se a la ira de la comunitat de cobejosos veïns. LA COMUNIDAD és una divertida pel·lícula que combina el suspens claustrofòbic amb l’acció domèstica i altes dosis de tragèdia humana.