Comencem l’any recomanant una novel·la que ens va enamorar. La nostra feina és complexa perquè encara que llegim molt, no podem representar-ho tot, i per tant tenim molts dubtes. Hi ha moltes novel·les ben escrites, però el mercat editorial no en té prou amb això i necessita moltes més coses a tenir en compte. Per això és cada cop més difícil apostar per noves veus, però LA NOIA DEL VIOLONCEL és una història fantàstica.

Jordi Campoy ha escrit una novel·la dinàmica i màgica, que parla de l’atzar, dels misteris que ens depara la partitura de la nostra vida i de la certesa que les casualitats no existeixen. Amb la música com a fil conductor, coneixarem l’Anne, una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i exagerada, impulsiva i una mica promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat.

Quan desapareix la seva funda en un assaig, l’Anne ha de recuperar la vella i atrotinada funda que té oblidada a casa, que ningú sap d’on ha sortit, sempre ha estat allà, amb ella. Arran d’un soroll estrany que sent a l’interior de la funda del seu instrument, l’Anne troba un objecte desconegut que la fa anar de corcoll. Aquesta troballa la porta a tibar del fil i a descobrir els seus orígens, lligats a la Barcelona dels anys setanta i a un nen que vol tocar el violoncel.

Jo cada cop crec més que les coses passen per alguna cosa, encara que no sempre sapiguem el perquè, i aquesta novel·la ho demostra de manera elegant, eloquent. T’endinses en aquesta història sense adonar-te’n i quedes atrapat en una melodia de lletres, per mi poc vista aquí a casa nostra, i per això crec que el Jordi té un do, i que ha de ser una de les veus que destaqui el proper trimestre i despunti per Sant Jordi 2019.