QUIÉREME HASTA LA MUERTE

Isabel és la filla petita d’una família de comerciants, té catorze anys, molt temps lliure, molta solitud i una certesa: vol casar-se amb un jove sevillà. En plena postguerra espanyola i a Barcelona, un pensament com aquest no és precisament ortodox, però ella ho té clar: ha vist el seu home ideal en un somni moltes vegades. Al somni sempre passa el mateix: en un escenari que recorda a les mil i una nits, un home escriu amb tinta negra uns versos dirigits a ella. Isabel està convençuda que l’autor d’aquests versos existeix, i vol trobar-lo sigui com sigui. En un joc innocent amb una amiga decideixen escriure una carta a un jove seleccionat entre els contactes d’una revista, secció “Correspondència amorosa”. Cada una d’aquestes escriu a un home. Guanya l’aposta la primera que obtingui una declaració d’amor. Isabel escriu a l’únic sevillà que s’anuncia aquell dia, però ho fa amb una personalitat imaginària, que no malmeti la seva reputació: es fa dir Claudia i tenir 18 anys. Encara no és major d’edat, però almenys és una edat més respectable. Sobretot perquè els seu corresponsal en té 29. l’anunci al qual respon diu així: “Anselmito carinyós, sevillà, 29 anys, catòlic devot, es cartejaria amb joves d’entre 15 i 50 anys amb finalitats matrimonials. Interessades escriure a…”