Sempre he estat enamorada de la ràdio. Un mitjà de comunicació que m’encanta i amb el qual he crescut, perquè els meus avis sempre tenien la ràdio posada, i fins i tot anaven a dormir amb ella. Era una companyia entranyable per ells, i les diferents veus que omplien les tardes i els vespres sempre em feien sentir còmoda. La ràdio volia dir estar a casa, i amb els avis. Quan Gaspar Hernández em va explicar que escriuria el seu llibre més personal i que la ràdio hi tenia molt a veure, vaig saber que m’agradaria. Són les memòries radiofòniques d’un locutor precoç, ja que el Gaspar va començar als nou anys, quan el seu pare, electricista, li va muntar una emissora casolana. Gràcies a la ràdio va superar la seva timidesa. Des de llavors, durant més de quaranta anys, el Gaspar ha parlat gairebé cada dia davant el micròfon. Ha volgut fer un homenatge a la ràdio i a la veu parlada, en una època en què gràcies als pòdcasts torna a tenir protagonisme.

Potser busquem en la veu una autenticitat que no té la imatge, ni les trobades telemàtiques. Potser la veu és l’autèntic mirall de l’ànima. Una novel·la on la sensibilitat hi és sempre present i el lector s’hi endinsa gairebé sense adornar-se’n.