El treball dels professors és sovint qüestionat i a mi em sembla un dels oficis més difícils que hi ha, perquè no tothom sap transmetre i explicar a un grup de nens, adolescents o adults que no sempre estan disposats a escoltar. S’ha de saber motivar, entusiasmar, amb la finalitat d’ensenyar. Ofici complicat, i penso, que vocacional. Per aquesta raó, l’última novel·la de l’Àngels Doñate, autora de El invierno que tomamos cartas en el asunto, traduïda a 10 idiomes, torna amb una història que ens toca el cor. Partint d’una història real de les escoles vagó que van existir a Mèxic mentre es construïen les vies del ferrocarril, l’Àngeles ens explica la història de l’Ikal, d’onze anys, fill d’un obrer del ferrocarril i que somia amb ser mestre. Admira al Chico, compta els trens que passen amb el Tuerto, li agrada la Valeria, una pagesa, i viu amb en Quetzal, el seu gos.

Tots són alumnes de l’Ernesto a l’escola vagó de Malinalli Teneolat, durant el curs que canviarà les seves vides. Entre camps i vagons vells, els alumnes descobriran la vida gràcies a la passió del seu professor, però una foto en blanc i negre de tots ells, que dorm en un expedient oblidat a la Secretaria d’Educació, es convertirà en el pitjor malson de l’Hugo Valenzuela, un inspector brillant. El mestre necessita jubilar-se i alguns polítics creuen que ha arribat el moment d’acabar amb un model educatiu passat de moda i inútil. L’Hugo no n’està del tot convençut i decideix tibar del fil en un viatge que el portarà a retrobar-se amb el seu passat, i on s’haurà de jugar el seu futur, amb marques que no es poden esborrar com les del primer amor o les d’un mestre que ens obra les finestres al món.

Un llibre fantàstic, que t’emociona, i on descobreixes una realitat. Gent que lluita per allò que estima i per ajudar als altres que, degut a les seves circumstàncies, viuen com nòmades seguint una via de tren, sense un lloc propi, però que per fi troben una persona que valora l’educació i que creu que és un dret per a tothom: el seu desig és que els nens dels obrers i dels pagesos tinguin les mateixes oportunitats que els altres.  Tant de bo existissin Ernestos a tot arreu que poguessin transmetre el seu amor per un ofici i les ganes de lluitar pels altres. Espero que aquesta oda a l’educació sigui un dels llibres més venuts aquesta primavera, no només pel que significa sinó perquè l’Àngeles ha tornat a demostrar que la seva ploma és única i que va directa al cor del lector.