La comunicació entre els adolescents d’avui dia és mínima cara a cara, i en canvi per WhatsApp, Instagram i altres xarxes socials són capaços de tenir converses de hores. Entenc que els temps han canviat i és molt més fàcil dir qualsevol cosa a través d’una pantalla que cara a cara, però amb això s’estan perdent valors importantíssims com el mirar-se als ulls, el fet de ser valent i afrontar les coses personalment, amb la persona al davant i enfocant un diàleg. No podem perdre la relació personal que és el que marca l’essència de les relacions, ni dir segons quines coses a través de la xarxa. Un to de veu, una mirada, un somriure, no es poden canviar per una emoticona. No és el mateix. I en les relacions laborals passa exactament igual, l’e-mail soluciona aquestes converses pesades o incòmodes que abans només eren possibles donant la cara, i amb les que aconseguies molt més que amb un e-mail fred, però la majoria de gent no surt de la seva zona de confort, va a allò més fàcil, i en la vida les coses no són sempre fàcils, i estem educant generacions on el que és difícil s’evita, es fan oïdes sordes i se segueix endavant. Hauríem de trobar aquest punt mig, i és una cosa educacional, com la majoria de les coses, però també cal actitud, i amb els adolescents encara veig, personalment, que puc inculcar alguna cosa, que no ho tinc tot perdut, però amb els que ja són grandets i que estan dins el sistema laboral, és gairebé impossible, i a més una veritable pena que no sàpiguen valorar el que és realment comunicar-se.

No obstant això les xarxes tenen moltes coses bones: pots recuperar amics de la infància, fet que a mi m’ha fet molta il·lusió, tenir contacte amb gent que està lluny i sentir-la al costat, o fins i tot enamorar-te. A més, és una manera de mantenir la paraula escrita, com abans eren les cartes. Un tuït o un WhatsApp, és més curt, però molta gent escriu publicacions a Facebook o blocs, que donen vida permetent recuperar la paraula escrita, que no és un camí dolent de recuperar. Tot té els seus pros i els seus contres, i trobar la justa mesura és el més complicat, però es pot, i des de la meva manera de veure-ho, es deuria.

En Francesc Miralles i el Javier Ruescas van escriure PULSACIONS, publicat per SM (castellà) / Cruïlla (català), un llibre juvenil amb vuit edicions ja al mercat, la gràcia del qual és que tot són missatges de WhatsApp, a través d’un programa anomenat Heartbits, on vius les històries dels diferents personatges. Igual que a BATECS, que repeteixen fórmula amb la història d’en Rem i la Carol que es coneixen a l’aeroport, on veuen claríssimament que connecten, però l’un ha de marxar al Japó i l’altre a Los Angeles. Què pot passar entre dos desconeguts que fan clic però cada un va a una part de món diferent? Cada vegada que reben un missatge a Heartbits, el seu cor comença a bategar de forma diferent. És amor? Es poden anar coneixent des de la distància només veient el que cada un penja a Heartbits o en les entrades que fan al Blogbits? Una experiència amb la que el lector adolescent se sentirà més que identificat i que jo com a mare, he llegit d’una tirada i enganxada a aquesta història que en el fons és una forma de comunicar-se a través de les paraules, que si bé és cert que no hauria de ser l’única, a mi també em sembla meravellosa, perquè escriure és una forma més d’expressar les emocions, i això amb el mestratge d’en Miralles i en Ruescas, fa que aquest llibre tingui un sentit especial. L’única cosa dolenta del llibre és que se’t fa curt i et dura només unes hores, és una lectura addictiva i ràpida, per tant, ideal per als adolescents durant l’estiu, i ja aviso que qui no hagi llegit PULSACIONS encara, que vagi a la llibreria i que compri els dos, sense cap mena de dubte, perquè voldran més segur.