Blog de Bruno

Abans em pensava que la famosa frase “tot temps passat va ser millor” era una frase que només deia la gent gran, i he d’assumir que jo mateixa ara ho penso cada dia més. Et fas gran, l’entens i no et queda un altre remei que assimilar-la. Així i tot, vull ser optimista, i pensar que encara ens queden moltes coses bones per viure, però és veritat que el pas del temps et va deixant empremta, i records, molts records, que s’acumulen en aquesta petita caixa anomenada cor, i que a mesura que passa el temps tinc la impressió que la caixa es va quedant petita per acumulació.

A més, amb l’edat, ningú et maquilla la realitat i t’adones de les absències, dels silencis, de les persones que estan i dels que ja no hi són. Sense voler, la ment em transporta a aquest passat on tot semblava perfecte. Igual que els passa a les protagonistes de la novel·la EL BALL DELS ESTUDIANTS, d’Anna Crusafont publicada per Univers, que després d’anys sense veure’s, quatre amigues es retroben per celebrar l’aniversari d’aquest ball al qual assistien juntes cada any. Cap de les quatre amigues és el que era, han crescut, han viscut i la vida les ha conduït a cadascuna pel seu camí i potser no era el que elles volien o el que havien somiat de petites. Una novel·la d’amistat i de prendre consciència que la vida és qui marca la banda sonora dels nostres dies.

Anna Crusafont, que amb la seva primera novel·la Isola Bella ja va aconseguir ser traduïda a tres idiomes, ara torna amb una nova història costumista, de ploma excel·lent, però per a tots els públics, i amb un tema que enamorarà a tots els nostàlgics, que en definitiva som la majoria, perquè aquesta capseta de records la tenim tots, i d’una manera o una altra l’omplim d’aquests instants que no volem oblidar i que se’ns queden gravats per sempre.

Sempre m’han agradat les històries d’amor, amb o sense final feliç. L’amor és una temàtica que sempre funciona i per això és un dels ingredients estrella en moltes de les novel·les que llegim.

Aquesta setmana és especial, no sols perquè estic enamorada de la novel·la que vull presentar, sinó també perquè és la primera novel·la d’un autor nou, en José Antonio Lucero, el qual veurà complert el seu somni de publicar. Quan el vam conèixer, va venir fins a Barcelona per signar el contracte amb l’agència i veure’ns cara a cara, coses que podíem fer abans de la pandèmia i que ara enyorem. Em va entendrir veure la lluentor tan especial dels seus ulls quan li explicàvem tot el que havia succeït amb la seva novel·la des que va arribar a les nostres mans. Va ser un dinar especial perquè veies la seva il·lusió i les seves ganes que arribés el dia de la publicació de LA VIDA EN UN MINUTO, la seva segona novel·la, encara que la primera amb nosaltres i amb Penguin Random House, sota el segell d’Edicions B. La pandèmia va decidir que el llibre sortís més tard del que es preveia, i poder retenir aquesta il·lusió se’ns he fet llarg a tots, però aquesta setmana és la setmana de la publicació d’aquesta novel·la tan especial, amb una coberta meravellosa i una història que no deixarà indiferent als lectors.

LA VIDA EN UN MINUTO és la història de dos joves que fugen de Madrid en els anys posteriors a la Guerra Civil. La Julita és una noia de classe alta que no vol seguir les pautes imposades per la seva família i en Daniel és un noi dels suburbis que fuig del seu passat en la guerra. Units per la força del destí, els dos joves coincidiran en un llarg viatge en l’exprés que va des de Madrid fins a La Corunya, fugint del que uns altres han planejat per a ells. Allà es coneixeran i veuran néixer la seva complicitat, sense saber que el tren està abocat a una catàstrofe que canviarà les seves vides per sempre.

El minut que tarden dues mirades a creuar-se. La vida en un minuto recupera un episodi tristament desconegut de la postguerra, la tragèdia d’un xoc ferroviari que es va saldar amb centenars de víctimes i que va ser silenciat per la premsa del règim franquista. Ho fa per mostrar-nos que l’amor i la vida, a vegades, poden néixer d’entre els enderrocs.

Una gran novel·la històrica per un públic ampli i que mereix tenir l’èxit que tant les editores com jo creiem que hauria de tenir. Un fet silenciat, una història d’amor com va ser la de ROMEU I JULIETA de Shakespeare o la de JACK i ROSE a Titànic. Aquelles grans històries que emocionen fins al final.

Cada any desapareixen més de 400.000 menors als Estats Units d’Amèrica, segons dades de l’FBI, i a Espanya el 80% de les 16.000 persones que romanen en parador perdut per la Policia, són menors. Xifres esgarrifoses que han anat a pitjor durant el 2020, probablement a causa de la pandèmia disparant-se fins al 21%, segons explicava la fundació ANAR (Ajuda a Nens i Adolescents en Risc). En molts d’aquests casos es tracta de fugides voluntàries provocades per casos de violència, por o simple rebel·lia adolescent, però què passa amb les desaparicions no voluntàries? Dediquem el temps i els recursos suficients a investigar sobre elles?… Així començava l’article que publicava el Diari Marca per parlar de la novel·la d’Irene R. Aseijas, EL CHICO DEL CARTÓN DE LECHE, la qual em vaig llegir en una tarda i em va deixar un molt bon sabor de boca. No obstant això, no vaig aconseguir que cap de les editorials grans i convencionals apostés per ella, potser per la seva estructura atípica, barrejant realitat i ficció, no és una novel·la a l’ús i a més és molt curta, però a mi em va atrapar, com crec que pot atrapar a molts lectors que s’interessen per aquests casos sense resoldre, per aquells que els interessa endinsar-se en allò que sembla que molts volen obviar. L’autora utilitza com a fil conductor el cas de l’Etan Patz, la desaparició del qual va ser notícia l’any 79 als Estats Units. L’Etan, amb només set anys desapareix en el barri del Soho, on vivia amb els seus pares i el seu germà, quan anava a buscar l’autocar per anar a escola. Era el primer dia que ho feia, i no va tornar. La seva desaparició va generar tal impacte en la societat nord-americana d’aquell moment, que el rostre de l’Etan va arribar a aparèixer en els cartons de llet per ajudar a trobar-lo. Convertint-se en un mite pels menors desapareguts a tot el món.

La Irene barreja realitat i ficció explicant casos reals de diferents llocs i èpoques. Amb una veu periodística relata casos veritables no tancats que es barregen amb la trama del llibre, que és el fil conductor de la novel·la que ens arrossega a parar atenció en el TEMA, la desaparició de menors sense deixar rastre, i que la majoria de les vegades són casos que no es resolen. La Irene considera que som massa tolerants amb la desaparició de menors i amb aquesta novel·la pretén posar el focus sobre aquest tema perquè el lector sigui el que jutgi i tregui les seves pròpies conclusions. Una novel·la curta, però ben mesurada, diferent, però amb sentit, amb una finalitat clara. Ens agrada mirar cap a un altre costat quan no podem explicar l’inexplicable? Una reflexió molt interessant per aquesta novel·la que, sense ser una novel·la a l’ús, és capaç d’atrapar al lector i fer-lo reflexionar intensament sobre alguna cosa que és una realitat, encara que realment ens agradaria que es tractés d’una ficció.

Per això us presento a una escriptora que m’encanta i per la qual continuaré lluitant, perquè té talent i el do de saber el què vol. Felicitats, Irene, i gràcies, Alejandro Pérez, per donar-nos l’oportunitat de publicar una novel·la inusual, però valenta, d’estructura intel·ligent i molt ben escrita, i de llegir-la amb els mateixos ulls que els meus sense prioritzar el com i entenent el perquè.

La sèrie Elvis Riboldi va marcar una etapa molt maca per a mi, ja que vaig poder compartir-ne la lectura amb el meu fill. Cada nit abans d´anar a dormir llegíem dos capítols de l´Elvis en veu alta. Un ell i l´altre jo, i era realment divertit. L´Elvis és un nen de 12 anys hiperactiu, inquiet i aventurer que sempre està ficant-se en embolics, però sempre per error. Un nen que no crida als problemes, però els problemes sempre l’acaben perseguint a ell. El seu millor amic, en Boris, és superdotat i expert en tot, i sempre està al costat de l´Elvis, aguantant, a vegades, les bromes pesades que li fa. És un addicte als invents. L´Emma és la seva companya de taula, amb la que tenen una bona amistat, encara que a l´Elvis li falta mà dreta amb ella. Els tres son els protagonistes, junt amb el pare de l´Elvis, el Professor Pinkerton, el pare del Lagunilla, el típic nen repel·lent, i el Sr. Lugosi, pre-jubilat i el veí hippie de l´Elvis, que sempre els hi dóna un cop de mà.

Divertides aventures en dos plans de lectura perquè el nen i l’adult puguin riure plegats. On es tracten els temes de sempre com l´amistat, la relació amb els adults i les inquietuds dels adolescents però des del punt de vista de l´humor. La sèrie enganxa de cap a peus sense caure en finalitats educatives, encara que les té, però ho expressa de la manera en que els agrada aprendre les coses als nois d´avui dia. És molt recomanable conèixer a aquest personatge i la seva colla a través dels llibres, però per a tots aquells que els hi costa més llegir, ara també el podeu trobar a la pantalla cada tarda a les 19:40 al canal Super3 i estic segura que si la sèrie us agrada us vindrà molt de gust agafar els llibres, publicats per La Galera, i compartir les aventures “freaks” de l´Elvis amb la família.

La sèrie ha estat traduïda a França (Hachette), Itàlia (Sironi Editore), Portugal (Porto Editora), Turquia (Ideal Kitap), Polònia (Czarna Owieczka), Eslovènia (Kud Sodobnost), Letònia (Zvaigzne ABC Publishers) i Txèquia (Mlada Fronta). Ens agradaria molt seguir ampliant els països amb una sèrie que, com el DIARI D’EN GREG, ha estat capaç de vendre a Espanya més de 100.000 exemplars, i ara arriba a les pantalles.

Us hi animeu?

Aquest blog d´avui m´agrada especialment perquè presento una autora, per molts ja més que coneguda, però que a l´agència, i amb català, en tenim poques d´aquest nivell. Ella és la Laia Fàbregas i la seva novel·la NO ESCRIURÉ LA TEVA HISTÒRIA publicada per Empúries ens fa començar amb molt bon peu aquest gener, literàriament parlant. La Laia ens transporta a una Amèrica desconeguda e insòlita, i he de confessar que a mi les novel·les sobre l´Antiga Amèrica em feien mandra fins que vaig endinsar-me en aquesta.

La novel·la comença amb un home estès a terra en una carretera secundària. Acaba de tenir un accident de circulació amb la seva moto. A mesura que avança el relat sabrem que es diu Dylan Garcia i que es dedica a cobrar morosos. La seva història es desenvolupa en el present immediat: Donald Trump és president dels Estats Units d’Amèrica i el coronavirus tot just comença a angoixar la població. En Dylan viu i treballa a Pasadena, però es mou molt per l’entorn del Salton Sea, un llac californià. En paral·lel a les cuites d’en Dylan -aviat descobrirem que no anava sol a la moto, sinó amb una dona anomenada Sarah, que l’ha deixat allà tirat i al final sabrem com es tanca aquest cercle- descobrirem les aventures de la família Pont, sobretot d’en John i la Shirley. En John és el petit de quatre germans d’Oklahoma que han d’abandonar la granja familiar i posar-se a treballar per altres després de que el seu pare es pengés ofegat pels deutes i de que perdessin la seva explotació cotonera. A la nova granja on van a treballar acabarà coneixent a la seva don, la filla petita del granger, i quan es casin aniran cap al Nord i s’instal·laran pel seu compte i prosperaran. Tot això té lloc just abans de la Gran Depressió.

Les històries d’en Dylan i de la família Pont van avançant de forma paral·lela. La Laia ens narra dos viatges oposats, els dels Pont des d´Oklahoma fins a Califòrnia en busca dun futur millor i el d´en Dylan cap el seu passat, per descobrir la seva identitat. La pols que obliga a l’èxode cap a Califòrnia a en John i a la seva família, és també la pols que està obligant a canviar la vida en aquesta zona de Califòrnia, com si tota la família Pont i els seus descendents estiguessin marcats per aquesta climatologia, en definitiva, una història de misèria americana.

Una novel·la ben estructurada amb personatges molt ben definits i amb una eficàcia narrativa que dóna confiança el lector creant-li una angoixa costant, que el fa voler seguir llegint sense parar per veure si algun dels personatges se´n surt.  Felicitats Laia per aquesta consolidació com autora després de publicar ja 4 novel·les. Estem en un moment de pols en el camí, però narratives com la teva ens fan veure que cal seguir caminant.