Blog de Bruno

La novel·la que recomano aquesta setmana té història per si mateixa, ja que va ser llegida per una de les persones que va fer les pràctiques amb mi i el va enamorar. La va defensar molt bé i vam decidir apostar per ella. Després de poder-la llegir, hi vaig detectar aquest encant. Una cosa que es té o no es té i aquest thriller literari té alguna cosa especial, perquè Javier Arias té aquest do d’escriure bonic, però amb la tensió justa per mantenir-te atrapat en una trama on el misteri i la nostàlgia s’uneixen. El còctel és aquest llibre perfecte i calculat perquè arribi a un gran públic, a més de tenir darrere un editor com Leo Teti i el segell d’Umbriel.

El 1982, amb només tres anys, Samir va ser abandonat per la seva mare a la platja del Saler. Ella li va embenar els ulls i li va dir: “no et moguis, torno de seguida”. Però mai ho va fer. Ningú va saber perquè no va tornar i aquell petit va acabar en un centre de menors sense més identitat que el seu nom i uns quants records. Samir va créixer entre els altres nens orfes i desheretats del món, però amb l’empenta de tenir una oportunitat a la vida. Trenta anys després que la seva mare l’oblidés en aquella platja, el Samir ja no és un nen indefens sinó capità de la Policia Judicial de València. Tot i això, el seu passat tornarà a buscar-lo misteriosament. La troballa del cadàver d’una dona jove, assassinada hores abans en el mateix punt on ell havia estat abandonat de petit no sembla casualitat. El fet que portés el seu nom i el seu número de telèfon, tampoc. El capità Santos iniciarà una investigació que es convertirà en un puzle on totes les peces del seu passat i el de la seva mare acabaran sent fonamentals per poder descobrir la veritat sobre el cadàver. Al cap i a la fi, en el fons, Samir sempre havia esperat allò: que algun dia la seva mare tornés a buscar-lo. Narrada de manera brillant i amb emoció, el suspens i la trama es converteixen en la millor carta per llegir aquest llibre. L’autor construeix la història alternant el passat i el present d’una forma fluida i rítmica, coneixedor que una novel·la no només requereix una bona història, sinó també una escriptura poderosa.

Fa anys que em vaig fer la primera carta astral, que segueixo a bons astròlegs i estic segura que els astres marquen un camí. Des de petita m’agradava saber les característiques del meu horòscop i em comprava tots els llibres sobre amor entre signes, com a bona adolescent friqui i enamoradissa que era.

Així que presentar-vos avui la sèrie ASTROLOVE, d’Esther Sanz, m’encanta, no només perquè l’astrologia està de moda, fins i tot Calzedonia ha fet unes mitges amb els signes del zodíac o Zara, per exemple, que ha fet dessuadores amb les diferents llunes, sinó perquè l’Esther és la persona ideal per escriure sobre el tema per a totes les noies, ja que és editora de llibres d’astrologia, entre molts d’altres, i sap molt sobre aquest tema. També perquè les seves històries i els seus protagonistes sempre tenen aquesta qualitat perfecta amb un punt addictiu que els joves necessiten.

Hem firmat per tres llibres i la setmana passada es va publicar el primer, La Veu de l’Univers (La Galera), on la Lluna, que no creu en l’horòscop ni en els astres, en part perquè la seva mare és astròloga i en part perquè l’univers sembla anar en la seva contra, és la protagonista de la història. Ella és Lleó, autèntica líder, però no té amics a excepció del seu veí Pol. Una tarda es troba una nota en un banc d’algú que té problemes i que firma com a Peixos, a qui la Lluna buscarà i ajudarà. Juntament amb el Pol, algun llibre d’astrologia de la seva mare i l’Olivia, la seva companya d’oratòria, decideixen unir-se a la causa i crear Astrolove, un consultori sentimental de l’horòscop que aviat serà molt popular a l’institut.

Una sèrie middle grade amb un tema diferent i molt addictiu que segur animarà a les lectores perquè s’enganxin encara més a la lectura a través de les estrelles.

Gairebé tothom ha sentit a parlar de Schiller, poeta i filòsof alemany, qui junt amb Goethe, són considerats els dramaturgs més importants d’Alemanya i figures centrals del classicisme de Weimar. Pocs sabem de l’estiu que van passar junts el 1794, temps on Carla Gracia situa la seva novel·la Ens recordaran publicada en català per Univers, i escrita originalment tant en català com en anglès, ja que és doctorada en escriptura creativa per la Bath Spa University d’Anglaterra, una de les més prestigioses universitats en art i creativitat del món. Els seus tutors, Tracy Brain, autora bestseller darrera del nom de Clare Kendall, i Gerard Woordward, poeta i novel·lista preseleccionat pel Booker Prize, van recolzar-la en el procés d’aquesta novel·la, que és part del seu doctorat.

La novel·la explora els conflictes dels autors, les seves debilitats, ombres i febleses destacant també les dones que hi tenien darrere, que els van fer florir. Carla aconsegueix que no sigui una novel·la més de dos intel·lectuals, sinó que sigui un joc de miralls entre homes i dones, un procés de descobriment que desperta l’emoció del lector de viure aquells moments, no tan coneguts, de dues vides on el conflicte d’idees i el procés artístic forma part del relat per poder entendre dues figures rellevants del segle XVIII, Goethe i Schiller.

La Carla aconsegueix acostar-nos de manera planera a aquests dos grans homes, i fer-nos partícips d’un món extraordinari on es barregen llums i ombres, una via que funciona molt bé literàriament perquè els lectors volen saber sobre personatges d’aquest estatus, però necessiten un fil conductor com aquesta novel·la per endinsar-se en ells de manera profunda i alhora senzilla, cosa que de la mà de la Carla es fa gairebé amb els ulls tancats.

Crec que és una novel·la amb una gran qualitat literària i que mereix ser llegada i traduïda a molts més idiomes.

El blog d’aquesta setmana arriba amb una recomanació top. Míriam Tirado, autora del llibre Enrabiats: Consells i eines per afrontar les enrabiades amb consciència, humor i amor, traduït ja al portuguès, italià i alemany, Remogudes i diversos llibres infantils, dels quals ja són llibres de referència entre les famílies El fil invisible i Tinc un volcà, publica demà Límits amb l’editorial Rosa del Vents.

Gran tema de debat avui en dia, ja que hi ha molts pares que encara pensen que criar des de la consciència és no posar límits. Justament, el que la Míriam intenta transmetre en aquest llibre és que els límits s’han de posar des de la consciència però, sempre hi ha d’haver límits en l’educació, quan abans els posem en marxa, millor. Tot i això, la gran pregunta és: com ho fem? Com evitem caure en l’autoritarisme? Com evitem crear inseguretat en els més petits?

La Míriam ens comparteix en aquest llibre els seus propis dubtes, aprenentatges, reptes i èxits en el camí cap als límits amorosos i responsables, passant per l’exploració de la nostra pròpia relació amb els límits per a ser capaços d’aportar als nens i nenes una contenció coherent. Els infants són esponges i perceben tot el que els grans sentim, per això nosaltres hem de ser conscients també sobre com vivim el nostre dia a dia.

A casa meva sempre dèiem el mateix: és molt més fàcil dir que sí que dir que no i evitar així, un conflicte, però ensenyar quan és sí i quan és no implica transmetre a les noves generacions una educació que cada dia és més absent i, en conseqüència, ens enfrontem a joves perduts que no saben sortir d’una zona de confort on han estat tancats sense saber-ho. Cada dia m’adono de la importància de comptar amb pares i educadors que des de la consciència i l’amor sàpiguen posar els límits corresponents. Gràcies, Míriam, per un llibre més, un dels imprescindibles per a totes les famílies i per aquesta aportació tan valuosa en el món de l’educació, ja que una de les feines més complicades que ens toca fer als adults és educar de la millor manera possible als que més estimem, i necessitem eines per aprendre a fer-ho. Aquest llibre ho és, i en majúscules.

Ja fa dies que despertem amb la notícia que Rússia ha iniciat una guerra. Com totes les guerres, és innecessària, i als qui afecta més són els ciutadans. La majoria de persones vol la pau, més després d’una pandèmia de la qual, sembla, no hem après a ser millors. Per sort, puc desconnectar en el món dels llibres, que sempre t’ensenyen alguna cosa nova i que tant de bo, poguéssim entendre millor els seus missatges.

Aquesta setmana us portem un middle grade de Gabriel Garcia de Oro. Jo, Raquel Pris: El meu robot té un problema!, publicat en català i castellà per La Galera. La protagonista és una noia normal de l’any 2058: va a l’escola, té deures, però està enfadada perquè els seus pares no volen tenir un robot a casa. Els robots conviuen amb els humans, l’únic problema que hi ha en aquesta societat llunyana és que tant humans com robots tenen dubtes sobre què volen fer amb el seu futur, és a dir, més o menys, el que els hi passa als adolescents avui en dia. Tot i això, l’any 2058, aquesta incertesa no afecta els humans però sí als robots, ja que si no tenen clar el seu fi, el seu destí acaba sent el desballestador, cosa que la Raquel vol evitar. Com ajudarà els seus amics? Què passaria si als humans se’ns fes una cosa semblant? Una història divertida, amb una protagonista valenta i solidària.