Blog de Bruno

Aquesta setmana, com la passada, toca novel·la històrica. Aquest trimestre hem tingut la sort de portar diverses grans novel·les d’aquest gènere al mercat editorial. A Llaços de Sang, Ramon Gasch i Teresa Sagrera tornen a fer tàndem per donar veus a unes heroïnes de les quals no se’n sabia gaire fins ara. Les anomenaven Les Bàrbares i van ser les dones que van lluitar per Girona durant el setge napoleònic.

La Marta viu feliç amb el seu marit i el seu fill a la Girona del 1808 quan, un bon dia, una corrua de soldats napoleònics entren a la ciutat. Ho fan com a amics, teòricament…

Quan es va signar el tractat de Fontainebleau, Espanya i França van pactar que s’unirien per conquerir Portugal i un cop fet se la repartirien. Però pensar que Napoleó passaria per la península simplement com un aliat sense intentar conquerir-la va ser una ingenuïtat. La ciutat dels quatre rius va ser víctima d’una gran tragèdia: un setge que va provocar milers de morts i la destrucció d’una gran part de la ciutat. La Marta, com tantes altres dones, es veu obligada a afrontar una guerra despietada i, després de superar el xoc inicial, decideix que farà el que calgui per defensar i protegir el seu món.

Llaços de sang parla del paper sovint desconegut però decisiu que van tenir les dones en la defensa i la recuperació de la ciutat i com es van organitzar de manera heroica en una companyia militar anomenada les Bàrbares. Eren fàcils de distingir perquè portaven lligat al braç esquerre un llaç vermell, tan vermell com la sang, i perquè lluitaven ferotges amb dents i ungles per defensar els seus.

Ens trobem davant d’una altra novel·la de dones valentes que tornen a demostrar que, encara que el seu paper sempre ha quedat en una segona fila, poden fer coses que la societat no s’imagina per tal de defensar el que consideren seu. Aquest tàndem d’autors té la mà trencada en escriure sobre personatges històrics, i ha aconseguit crear una novel·la trepidant i amb molta força, que de segur entusiasmarà els amants del gènere.

Redactar cada setmana aquest blog no és gens fàcil, encara que pugui semblar-ho, ja que per a mi tots els meus autors són igual d’importants i cada obra que publiquem té una bonica història darrere. És com un <<començar de nou>> cada vegada. Construïm alguna cosa sense saber com sortirà al final, com qui fa figuretes de fang, que comença amb un no res, una massa, i va modelant al seu gust per a obtenir un resultat amb forma al final del procés. El nostre camí és semblant, perquè amb cada autor obrim una caixa, diferent, plena d’idees i paraules, que pretén acabar en un llibre. Cada caixa és un món diferent i meravellós, i només puc dir que és tot un luxe ser part d’això i que per això m’encanta el que faig.

En José Antonio viu a Rota, així que puc veure’s poc, però crec que ell fa màgia escrivint. Quan van rebre la seva primera novel·la, La vida en un minut de seguida ens va robar el cor, però quan em va parlar de la temàtica de La padrina de guerra, que acaba de publicar amb Edicions B, em va deixar morta. Amb aquest llibre, en José Antonio em va descobrir una figura que personalment desconeixia, cosa que em sap greu. Aquestes figures són les padrines de guerra, que van tenir un important paper en la Guerra Civil.

Madrid, 1936. Aurora acaba de complir la majoria d’edat i exerceix com a infermera en una ciutat convulsa que resisteix al foc i a les bombes de la guerra. En aquest clima de violència, decideix contribuir a l’esperança en el front republicà i comença a escriure’s amb un jove soldat, Teófilo, convertint-se així —com moltes altres dones de l’època— en padrina de guerra. En cada carta, els joves trobaran un refugi on expressar les pors i els secrets que no poden dir en veu alta, al mateix temps que descobreixen un amor que mai haguessin pogut imaginar. No obstant això, en una guerra repleta d’intrigues i d’espionatge, en la qual tothom és sospitós, la paraula escrita pot ser l’arma més perillosa…

Anys després, aïllat al silenci de la postguerra, Teófilo esbrina que Aurora segueix amb vida i no dubta en intentar recuperar a la persona que, entre el foc i la pólvora va fer florir en ell l’amor, la calma i la pau. Aquest relat suposa un homenatge a totes aquelles dones que van prendre la paraula com a fusell i van aconseguir fer créixer a la línia de foc la fortalesa i l’esperança dels soldats. Pot una carta d’amor canviar la teva vida?

El poder de les paraules és infinit. Sé que sonarà romàntic, o fins i tot cursi, però que bonic era transmetre i rebre notícies per escrit. A mi sempre m’ha encantat poder expressar els sentiments per escrit. Jo m’havia enviat moltes cartes amb amigues, i fins i tot amb xicots de l’adolescència, que encara conservo. I aquest esforç de posar sobre el paper sentiments eren moments dels quals un gaudia amb un mateix. Era una cosa molt real, i alhora molt bonica. Aquesta és una de les raons per les quals donar veu a les padrines de guerra era tan necessari.

José Antonio ho fa amb tanta destresa que aquesta novel·la no se la pot perdre ningú. Cada línia t’atrapa i no et deixa anar. Novament, felicito aquest autor, que amb la seva segona novel·la se supera a ell mateix, tot i que la primera ja era d’alt nivell. Qui no l’hagi llegit encara, pot començar per qualsevol de les dues, perquè els deixarà indiferents i passaran moments meravellosos, que és del que es tracta quan un llegeix durant les vacances.

Escriure aquest blog em fa molt feliç per tres raons. La primera és que la Laia Perearnau, una nova autora de l’agència, i, per tant, una nova veu, guanya un premi de prestigi com el Nèstor Luján, premi per excel·lència de novel·la històrica. La segona és el fet d’haver rebut un premi literari, ja que com a agència sempre ens fa il·lusió. L’última raó és que la història en Francesca de Barcelona té un ganxo brutal, i la meva intuïció em diu que ens portarà moltes alegries.

Ens situem a Barcelona, l’any 1382. La Francesca és una noia cristiana de quinze anys que ajuda la seva àvia, Bonanada, a fer de llevadora. L’àvia li ensenya els secrets de l’ofici i la introdueix en el domini de les plantes remeieres, però ella no en té prou amb això. Malgrat que viu en un entorn molt humil, té la ferma determinació de convertir-se en metgessa i cirurgiana. Només hi ha un problema: aquesta és una professió reservada als homes i fer-s’hi un lloc és gairebé una quimera.

Gràcies al seu ofici de llevadora, visita sovint el Call. Allà coneixerà l’Astruc, un noi jueu provinent d’una nissaga de metges que vol estudiar medicina. Tots dos arribaran a l’acord de compartir coneixements: la Francesca li ensenyarà tot el que sap sobre plantes i ell li donarà accés als seus llibres. Però la medicina no és la seva única passió: la Francesca està enamorada d’en Martí, el seu amic d’infantesa, i amb aquest amor s’iniciarà en la vida adulta, una vida trepidant plena d’obstacles, amor, traïcions i passions.

Basada en una història real i amb una narració absolutament enlluernadora, Francesca de Barcelona ens endinsa magistralment a la Barcelona del segle XIV, moment en què les malalties feien estralls. En aquesta novel·la, Laia Perearnau ens fa vibrar amb la vida d’una dona extraordinària, plena de determinació, que va lluitar incansablement contra els límits imposats a les dones de la seva època.Crec que és una novel·la ideal per llegir aquest estiu i quedar-se molt satisfet, perquè ja sabem l’èxit que té l’època medieval, la ciutat de Barcelona i una dona valenta com a protagonista, que a més a més va existir. Pels amants de la bona novel·la històrica, Francesca de Barcelona serà el millor còctel en què no falta cap ingredient.

Fa molts anys que conec a la Nadia. Encara recordo quan va entrar a l’agència, amb una certa desconfiança, però amb una mirada neta i valenta. Des de llavors hem treballat juntes i hem viscut moltes coses plegades. Puc dir que la Nadia és una autora especial per mi. L’admiro per la seva valentia, per com estima el seu poble i els seus pares catalans, per com estima Catalunya, que és qui la va acollir, i per com no ha deixat mai de lluitar pel que creu, per les dones del seu poble, i per la pau. Aquest llibre és un testimoni brutal d’allò que ella pensa i del que ha fet i vol fer per no tirar la tovallola encara que el món hagi anat cap enrere; encara que el seu país torni a estar sota el poder talibà; encara que sembli que tot el que ha aconseguit no hagi servit per res.

Somiant la pau comença el mes d’agost del 2021. La narradora i activista afganesa Nadia Ghulam, veient que els talibans avancen per l’Afganistan, comença a moure’s desesperadament per poder ajudar els seus. Aquestes pàgines van néixer després de converses entre la Nadia i la periodista Ariadna Oltra, en les quals van parlar de com han viscut aquest darrer any ella i els seus familiars, el que va haver de fer per aconseguir portar a Espanya part de la seva família i el que estan vivint a Kabul els que no han pogut marxar. La història d’uns pocs i, tanmateix, la realitat de milers de famílies afganeses i d’altres llocs del món.

Aquell agost, els mitjans de comunicació ens bombardejaven amb imatges esfereïdores d’homes que queien d’un avió mentre intentaven fugir desesperadament de l’ocupació. Després de mesos, ningú ens parla del que està passant allà, ni tampoc de com es troben les persones que van poder fugir i que han estat acollides a diferents llocs del planeta. La veu de la Nadia és la de tots ells. Aquella nena afganesa que es va fer passar per un noi durant deu anys per poder tenir dels drets que com a dona li negaven, viu a Barcelona des d’en fa setze. El seu objectiu vital i el d’aquestes pàgines és ajudar les dones del seu país perquè puguin continuar estudiant i per aconseguir que esdevinguin “agents per la pau” per multiplicar-se en un Afganistan ocupat.

Gràcies, Nadia: per no perdre l’esperança i per continuar lluitant contra tot i tots. Lamentablement, el món on vivim no és com molts voldríem, però hi ha gent com tu que el fa sempre millor.

Enguany en la fira de Londres hi havia una tendència clara. Tots els editors buscaven rom-com (comèdies romàntiques) que han existit sempre i per fi ocupen una bona posició en la taula de les modes literàries, i a més merescuda. També la fantasia torna amb força, però tots els editors coincidien que la no ficció és un gènere que s’ha imposat i no deixa de créixer. Per aquesta raó, vull recomanar-vos Prosperidad, el nou llibre de Lola Sorribes, reconeguda terapeuta amb més de trenta anys d’experiència, que sempre ha estat interessada en descobrir els codis secrets que hi ha darrere de la materialització de l’abundància.

Després d’anys de pràctica i cerca, va aconseguir descobrir el secret de l’abundància a través de set poders, que explica i desenvolupa en aquest manual de la veritable prosperitat. Aquest llibre conté les claus per a accedir al meravellós “wifi espiritual” i aconseguir l’abundància a la teva vida. La lectura de les seves pàgines acariciarà la teva ànima perquè puguis beneficiar-te de les seves informacions divines, que activaran la teva consciència i et guiaran en el teu viatge interior cap a una vida més pròspera. Mitjançant els seus set poders i una sèrie molt útil d’exercicis pràctics per a obtenir resultats en el menor temps possible, podràs gaudir de les benediccions que marcaran un abans i un després a la teva vida i et convertiran en una persona abundant i immensament feliç.

Sé que hi ha gent que no creu en aquesta mena de filosofia de vida, però Lola ens dona exemples reals i exercicis senzills, que no costen de posar en pràctica. Per intentar-ho no es perd res i es pot arribar a veure canvis molt substanciosos a la vida. No parlem tan sols del tema econòmic. La prosperitat és també riquesa i benestar.

Us recomano la lectura d’aquest llibre com una eina poderosa perquè podreu descobrir com aconseguir ser pròspers en tot a la vida, i, per tant, viure en plenitud. Aquest és l’objectiu de la majoria dels éssers humans, o hauria de ser-ho, ja que com diu la cançó: NOMÉS ES VIU UNA VEGADA.