Blog de Bruno

Aquest cap de setmana celebrem el dia de la mare i les dates claus s’han d’aprofitar. Les dates claus s’han d’aprofitar però intento no ser repetitiva amb el discurs ni amb els llibres, però aquesta vegada crec que ho he de ser per dues raons.

La primera perquè el llibre per excel·lència per aquest dia no pot ser un altre que el de UNA MARE d’Alejandro Palomas, que acaba de ser publicat a Colòmbia, Xile i Argentina, un públic on crec que el llibre trobarà un lloc destacat segur.

I la segona, perquè no puc deixar de parlar bé d’una mare com la meva. Una persona com la meva mare, amb la seva fortalesa, ha estat un exemple per mi i moltes de les coses que sóc són gràcies a ella. Una persona forta, amb empenta, treballadora i que sempre ha sabut què fer i com fer-ho. Amb mi, a més, ha estat afectuosa però també m’ha dit les veritats, a vegades doloroses, i amb el seu suport total, ja que ella ha estat allà per les coses bones i dolentes, i per aquest motiu crec que puc estar aquí escrivint aquest blog. De la mateixa manera que estic aquí amb una agència pròpia, que aviat complirà 20 anys, el camí del qual no ha estat gens fàcil perquè és un ofici molt complicat, però gràcies a ella puc dir que segueixo aquí i espero poder seguir amb ganes i il·lusió. Ara, a mi em toca mirar cap endavant però és el torn de la meva mare per retirar-se del món laboral, baixar-se d’aquest tren i pujar-se al de la vida més tranquil·la, més pausada, i tot i que encara treu el cap a vegades, perquè és una enamorada de la seva feina, sap que ha de deixar el relleu als que venen que, per sort, són els meus germans i amb ells seguirem construint aquesta petita casa de somnis i il·lusions. Gaudirem d’una mare fora de l’oficina, que també serà molt sa, amb temps per dedicar-se a allò que vulgui a banda dels seus néts, la seva altra gran passió, i nosaltres, a qui mai ha abandonat, però des del balcó de la vida. El treball sempre serà una de les parts importants de la seva vida però ara ja serà secundari, i el seu somriure brillarà més, n’estic segura, i podrem gaudir només d’allò familiar, quotidià, petit, que al final és el que val la pena.

Igual que l’Amàlia, qui a l’obra de l’Alejandro és un exemple de persona feliç però preocupada pels seus fills, encara que no ho sembli. Els ajuda des d’aquest balcó de la vida, on crec que elles, les mares, saben veure les coses de manera diferent a la nostra i poden dir tot allò que nosaltres no ens atrevim a dir, o potser encara no podem dir. Perquè les mares són sempre úniques, especials i essencials, perquè cadascú creu que té la millor i tots tenim raó. Fer, fill d’Amàlia, ho sap i per això aquesta novel·la és tan especial, perquè és un homenatge a totes les mares, amb els seus defectes i virtuts, amb els seus punts forts i dèbils. Palomas ha sabut plasmar això en paraules, la qual cosa és molt difícil perquè els sentiments profunds són complicats de posar sobre paper, com per exemple a mi m’està costant ara mateix, però ell ho ha aconseguit. I a més, ha trobat la manera de què els lectors plorin i riguin a la vegada, i tanquin el llibre amb aquest bon sabor de boca i pensant vull més. I ho han tingut, perquè com molts sabeu, el món de l’Alejandro Palomas és gran i uneix una cosa amb l’altra tot i que es poden llegir els llibres per separat, però aquí us deixo un enllaç amb tot el que podeu gaudir d’aquest autor que també és especial i únic. Un gran autor, una gran novel·la… I les mares, grans dones que són imprescindibles, i per mi, un dels pilars més importants a la meva vida.

Aquesta setmana encara tinc ressaca de Sant Jordi. Un dia especial, màgic, pels que som del sector i pels lectors, que semblen estar amagats sempre, i en aquest dia es destapen i surten al carrer per comprar aquell llibre que volen per ells mateixos o que volen regalar. És increïble viure-ho des de dins, l’emoció dels autors, dels editors, i els agents que volem que tot surti bé, perfecte. I en general, es un dia perfecte.

Aquest any han signat varis autors de la casa, i tot i que no hem tingut el número 1, la Maria Barbal amb “A L’AMIC ESCOCÈS” ha estat la cinquena novel·la més venuda, el nou llibre i preqüela de “PEDRA DE TARTERA”, ja un clàssic traduït a 15 idiomes. La Maria Barbal és una aposta segura, igual que ho han estat altres autors de llengua catalana com la Mercè Rodoreda, Montserrat Roig o Jaume Cabré.

També en Raül Romeva amb un llibre “ESPERANÇA I LLIBERTAT” ha estat el quart més venut en no ficció, perquè en Raül només pretén plasmar la seva visió des de la presó, de la manera més objectiva possible i sense intentar convèncer a ningú de res, sinó explicar la veritat i intentat el diàleg, ja que la comunicació és el que ha fallat des de l’inici. Així que més que un llibre polític, és un llibre humà que mereix aquesta quarta posició sens dubte.

I aquí us deixo el nostre vídeo de Sant Jordi amb tots els llibres que us recomanem i que si no han estat els més escollits, hi ha moltes més ocasions per comprar-los o regalar-los, perquè la vida acompanyada de llibres és molt més amena, més feliç, més intensa. Llegir és vida i et fa lliure.

Sempre m’ha semblat increïble que d’una història aparentment normal, els escriptors puguin crear un món original i ple d’aventures. Realment és un do, perquè a més si van adreçats al públic més exigent de la casa, que són els nens, han de ser cautelosos al cent per cent, ja que són els que no deixen passar-ne ni una. Per això, per tot autor que escriu per una franja d’edat a la qual no solen dirigir-se habitualment és un repte, com és el cas de David Lozano amb EL LADRÓN DE MINUTOS, el qual ja porta 5 edicions i un total de 5 traduccions, i ara amb un nou personatge, Mayra Brócoli, qui trobo encantadora.

Ella és intel·ligent, curiosa i sempre està inventant històries amb les quals sorprendre als seus companys. Una estranya malaltia la obliga a romandre ingressada en un hospital, però aviat descobrirà, amb els seus amics de la Colla Cansalada, que aquest univers de passadissos, habitacions i soterranis amaga un secret increïble. Mayra és un personatge que m’hagués agradat llegir de més petita per identificar-me amb aquesta nena riallera i plena d’idees, de les que s’atreveix amb qualsevol cosa tot i que les circumstàncies no siguin les millors. Ser petit té moltes coses positives, i una d’elles és que pots veure el món sense prejudicis, nítid. Per això les coses semblen tan clares sempre, com li passa a aquesta nena, una mica rebel i amb caràcter, plena d’idees esbojarrades per tal que la vida sempre pugui ser divertida.

Edebé ha tornat a fer un magnífic treball i no ens deixarà només amb una història de la Mayra, així que els nens de 8 anys cap amunt no espereu a demanar aquest llibre pel pròxim Sant Jordi o Fira del Llibre. Estic segura que us encantarà, i més als pares, perquè gaudiran de la lectura i aprendran que en qualsevol moment pot sorgir l’aventura de la seva vida.

Hi ha petites coses que et passen i que no saps per què se’t queden en aquesta memòria que jo diria que és més memòria del cor que del cap. La xocolata desfeta que la meva àvia preparava els diumenges pel matí pel meu avi, i de pas per a nosaltres si ens havíem quedat a dormir a casa seva, és un ritual que no puc oblidar: com trencava la xocolata a la cuina, el soroll del ganivet fent trossos una xocolata negra intensa per després desfer-la en un  bol de color vermell fins que quedés espessa, i que ella servia amb un somriure acompanyat de pa torrat i mantega, res de pastes. Aquest era l’esmorzar tan bo del meu avi, i ara encara m’entren ganes de fer-ho per poder olorar aquests diumenges a casa dels avis compartint pa i xocolata amb amor.

La cuina, la xocolata, la rebosteria és tot un món, i aquesta setmana el blog va dedicat a una novel·la que té tots i cada un dels ingredients per convertir-se en un best-seller.

L’Obrador dels Prodigis narra la creació i evolució de la famosa pastisseria Escribà a la vegada que vivim la història de l’Alba, qui serà el testimoni excepcional d’una època de canvis i consolidació. Dues històries que es creuaran en el màgic món de la pastisseria.

La història comença amb en Mateu Serra, un nen de Lleida que decideix marxar del seu poble per anar a Barcelona, on començarà a treballar en un forn. Més tard, Mateu Serra, armat d’iniciativa i un coratge fora del comú, crearà el seu propi forn, el qual serà la llavor de la famosa pastisseria Escribà: l’Exposició Universal de Barcelona el va motivar per contractar el primer de la seva generació, Antonio, qui entra a treballar al forn com a pastisser. Anys més tard, quan el Serra es retira, Antoni Escribà prendrà el relleu junt a la seva dona Josefina Serra, i batejarà la nova propietat amb el nom d’Escribà.

Per altra banda, ens trobem a l’any 1947. La nostra protagonista Alba sempre ha somiat amb tenir la seva pròpia pastisseria, en part, gràcies a la influència de la seva mare i la seva àvia. Treballa com a cuinera a l’empresa Vidal però els clients ja han apreciat el seu magnífic don per a la pastisseria. Són varies les ocasions que l’Alba, casualment, es creuarà amb el nom Escribà: ha de treballar allà.

Aquesta novel·la té una trama principal, la història de la pastisseria Escribà, la qual ens portarà per diferents èpoques: des del primer canvi quan Mateu Serra deixa el llegat al primer dels Escribà, la crisis durant la Guerra Civil i una magnífica època posterior de perfecció de tècniques. Però la novel·la també conviu amb la trama familiar i amorosa, que donaran un valor afegit a la història, així com el context històric que serà vital per a la resolució de la història: una Guerra Civil que separa a les famílies o una mentalitat pròpia de l’època que portarà a l’Alba a contra prejudicis pel sol fet de ser una dona i voler ser pastissera.

La coneguda pastisseria té una gran història que gràcies a la col·laboració del Christian Escribà amb Sílvia Tarragó, podrem devorar-la i conèixer-la, igual que l’assoliment d’un somni en una època difícil. Una d’aquestes novel·les que gaudeixes de principi a fi i et quedes satisfet, igual que quan acabes d’assaborir aquesta xocolata pel matí que us comentava al principi. No és la novel·la ideal per regalar el dia de Sant Jordi?

A mesura que em faig gran, canvia la meva percepció de les coses; la mirada, la forma de veure la vida. Suposo que és normal, però em preocupa tornar-me cada cop més crítica, més exigent i inclús, més pessimista. No entenc moltes coses que passen: injustícies, maltractes, violència, abusos. Segur que ha passat sempre i no ho sabíem; les notícies no tractaven segons quins temes. A més, la joventut fa que tinguis la convicció que les coses poden canviar i que encara pots posar el teu gra de sorra. Avui en dia, he de confessar, que no perdo l’esperança de poder fer un món millor entre tots, però a vegades veig el que passa al meu voltant, em deprimeixo i penso que la maldat és una cosa etèria que viu entre nosaltres i que, de manera invisible, va captant adeptes sense pietat.

Igual que a la novel·la del Genís Marfà, situada a l’Alemanya del 1932, quan Hitler està a punt d’assolir el poder, la República de Weimar agonitza. Berlín és un bullidor d’emocions i intrigues. A la Barcelona de 1962, sota el règim franquista, té lloc l’assassinat de la jove Amèlia. Un sagaç detectiu haurà d’atrapar l’assassí i desvelar el misteri que relaciona el terrible crim amb la capital alemanya. Mentrestant, la figura d’un enigmàtic Baró projecta les seves ombres sobre cada racó de la història. Qui és aquesta figura, aquesta ombra? Jo l’anomenaria “el mal”.

Hijos de Berlín, la primera novel·la de Genís Marfà, publicada per Adaliz, és un thriller històric amb tots els ingredients fonamentals de les grans novel·les negres i amb un transfons social que aconsegueix remoure consciències i despertar la nostra memòria històrica. Molt més que una novel·la negra, un debut sorprenent ambientat en dues de les èpoques més convulses de l’Europa recent: l’Alemanya Nazi i l’última etapa de la Dictadura Espanyola. Un teló de fons on l’autor ens descriu l’assassinat de l’Amèlia, una jove molt especial. Una mort amb moltíssimes ramificacions i que tacarà de sang a molts dels protagonistes de la novel·la. Una trama trepidant, amb girs inesperats, amb diàlegs brillants i descripcions molt cuidades. Notes autobiogràfiques on reconeixerem escenaris de l’Alemanya i la Barcelona de l’època, que prenen un gran protagonisme. Conflictes socials, conflictes armats, intrigues, depressió i desesperació. Any rere any es repeteix la mateixa història, època rere època el ser humà lluita per esmenar els seus errors però sembla estar condemnat a repetir-los. La foscor sembla està per tot arreu, tot i que, potser, l’ombra sigui l’únic lloc des d’on es pot germinar l’esperança. Un debut amb qualitat que no deixarà indiferents als lectors del gènere, i obra un debat a la reflexió sobre el bé i el mal des d’una part de la història molt marcada per tots.