Blog de Bruno

La novel·la de la Bea Cabezas en una Barcelona distòpica, però no molt llunyana (2060) es va gestar, segons l’autora, imaginant-se com faria de la mare la seva filla, que ha estat ja educada envoltada de tecnologia. Pensant com afectarà aquestes noves relacions, que són gairebé totes a través del mòbil, perdent el diàleg i el contacte humà. La lliçó de piano és una novel·la que parla de les relacions humanes, però sobretot de les relacions pares i fills, i una reflexió important sobre la maternitat.

Una de les protagonistes, la Sara, acaba de donar a llum en un pis abandonat del Raval. Només té disset anys i va fugir de casa. En situació més que precària, accepta que l`Àlex, el pare, abandoni la criatura en un barri benestant, perquè algú altre la trobi i se n’ocupi. Amb la seva, s’encreuen altres vides marcades per la pèrdua: el Pepe és un jardiner que s’està quedant cec, la Glòria lluita per defensar la innocència de la filla morta en un accident de trànsit, mentre el seu marit s’evadeix en alcohol, la Irene paeix la defunció de la mare i intenta sense èxit quedar-se embarassada. Passats uns mesos del part, la Sara intenta retrobar la seva filla i entra en contacte amb la Marga, una professora de piano que s’està quedant sense alumnes.

Aquesta obra fa una crítica a la societat que estem  creant, cada cop més individualista, perdent el contacte  humà, i el diàleg, i l’autora aposta per intentar tornar a una societat més col·lectiva, i fins i tot recuperar el que era una família, més tradicional. Una obra amb capítols curts, i personatges molt ben construïts que es van entrellaçant i fan que sigui una obra fàcil de llegir, alhora que toca temes profunds, i que ens porten a reflexionar. Un equilibri perfecte entre una obra literària i comercial, que només bons escriptors, com Bea Cabezas, saben dominar a la perfecció.

Em toca parlar d’un altre llibre de Francesc Miralles, però aquesta vegada juvenil. Aquest autor va començar escrivint literatura juvenil i no ha abandonat aquesta faceta, per la qual ha tingut també molts èxits, com el seu primer llibre Un haiku per a l’Alícia, convocat per l’editorial Cruïlla, o Retrum, que va mobilitzar autocars de fans vestides de negre perquè Francesc els signés el llibre. Veritablement, Francesc Miralles és un savi dins del món de la literatura, i per aquesta raó que no abandoni als joves és vital, atès que novel·les com JOHANNA I EL DR. FRANKL són d’aquelles que entren soles, que et relaten una època ―en aquest cas dura― i una postguerra, però sempre amb un missatge d’esperança que, avui dia, tots els joves necessiten perquè, parlant amb diversos experts en psicologia i psiquiatria, ens han afirmat que el que senten és desesperança enfront d’aquest món. D’una banda, no em sembla gens estrany, els puc entendre molt bé: els hem creat unes expectatives que no són certes, i cada vegada que senten alguna notícia sobre el món, si es paren a escoltar-la, es troben amb un planeta a la deriva amb dues guerres obertes i amb un canvi climàtic que avança i que ningú vol posar les mesures necessàries per a cuidar el lloc on ells han de créixer.

No obstant això, sempre hi ha hagut temps convulsos i s’han superat, per això aquesta novel·la, senzilla, tendra i dura alhora, ens relata la història de Johanna que, encara que viu una situació horrible, que no pot ser pitjor, troba l’esperança gràcies a dues persones que troba en la seva vida de manera casual. Aquí us deixo un curt resum d’aquesta novel·la:

El 1948, després de la Segona Guerra Mundial, Viena està tota destruïda. Gairebé no hi ha menjar i també és molt difícil trobar feina. La Johanna, que té setze anys, aspira a treballar de cambrera en una cafeteria, ja que ha de mantenir la mare, enfonsada en una depressió des de que el marit va morir al front. Quan no li donen la feina, el món li cau a sobre. Però aquell dia, un encontre casual amb un psiquiatre víctima de la persecució nazi i amb un jove nord-americà l’ajudaran a trobar la motivació per viure.

Suposo que en l’ADN de Francesc sempre existeix un IKIGAI: aquesta raó per a aixecar-se del llit cada dia, i per tant una motivació per a viure i no perdre l’esperança. Aquesta novel·la va ser una de les finalistes del premi Edebé, i va ser una pena que no s’emportés el guardó, però espero que, igualment, entrant en el circuit d’escoles, sigui una lectura que motivi als joves a veure aquesta llum que necessiten i a entendre que els problemes no són grans ni petits, cadascun té els seus i tots són respectables, i que, lamentablement, hi ha situacions extremes, com una guerra, que ningú voldria viure però, fins i tot després d’una cosa tan difícil com una guerra, una pèrdua d’un pare i no tenir diners per a menjar ―que això existeix i és real― sempre hi ha un camí per a construir, i una llum verda que ens espera en aquest camí.

Quan diem que l’amor no té fronteres, és ben cert. Estem vivint dues guerres, en aquests moments, i els ciutadans normals, que viuen en aquests països, no comparteixen el que estan vivint, o voldrien que les coses es poguessin resoldre d’una altra manera, perquè la guerra no és la solució, això ho sabem tots, les armes no tenen sentit, i perquè, els que manen no sempre tenen la raó absoluta, i cada cop menys, perquè estem en mans de gent perillosa que han perdut les formes, i els valors. I això fa pànic.

Aquesta setmana la foto que ha corregut més per les xarxes ha estat una fotografia de dos nens abraçats, un amb la bandera de Palestina i l’altra amb la d’Israel. Els nens encara són capaços de valorar l’amistat i l’amor per sobre de les banderes, i, lamentablement, molts adults encara no han entès que les armes no haurien de ser el recurs per res, sinó el diàleg, però el poder i els diners fan que la gent perdi el nord i que la humanitat estigui perduda en un món trist, que no avança. Hem evolucionat tan poc? Em sap molt greu encendre el televisor cada nit i veure, que jo puc estar asseguda plàcidament prenent una tassa de cafè, i pensant en els meus petits problemes, perquè no deixen de ser petits, quan veus l’horror que aquesta gent està patint i la seva desesperació. Em sento impotent i per això crec que calen llibres com el del Miquel, que encara que no parlen de guerra sinó d’amor, entre dues persones de dos “bàndols” ben diferents, porten missatges que haurien de fer-nos reflexionar.

El Miquel explica la vida de Martin Heidegger i Hannah Arendt, que es van conèixer el 1925 a la Universitat de Marburg. Ell era professor i ella, la seva alumna. Ell estava casat i ella era soltera. Ella tenia divuit anys i ell, trenta-cinc. Així comença Amor sense món, una extraordinària novel·la sobre la relació que van mantenir fins al final de les seves vides malgrat tots els obstacles. Amor sense món narra de manera trepidant i, alhora, amb una extrema delicadesa, el tumultuós idil·li entre dues de les grans figures de la filosofia i el pensament europeu. Com poden estimar-se una sensible intel·lectual jueva i un professor de màxim prestigi que va militar al partit de Hitler? Marcada sempre per una angoixant tensió, la relació entre Arendt i Heidegger evoluciona de manera tempestuosa i es converteix en un exemple d’amor espiritual i filosòfic que va més enllà de vincles terrenals.

Miquel Esteve ha aconseguit plasmar una de les històries d’amor més increïbles, contradictòries i apassionades de l’últim segle, encara avui sorprenentment oblidada, que avança amb el teló de fons d’uns episodis crucials que marcaran per sempre l’esdevenir de la humanitat. Una lectura ideal per a endinsar-se en la vida i l’obra de dos intel·lectuals claus per a entendre el món contemporani i jo afegiria per intentar aprendre dels errors, que ni llegint grans novel·les com aquesta, som capaços de no ensopegar amb la mateixa pedra.

En el blog d’aquesta setmana parlo de la novetat de la nostra autora Míriam Tirado, un referent ja en el món de l’educació conscient. Amb el seu llibre Enrabiats, ja ha ajudat a moltes famílies a com bregar amb aquest gran problema, igual que amb Límits, el seu segon llibre, ens ha fet prendre consciència de com de vital que és posar límits i saber quan i com fer-ho per a l’educació dels nens, per a ajudar-los a ser uns adolescents i adults consistents. Jo, personalment, soc fan de la Míriam, i tant de bo l’hagués tingut tan a prop quan el meu fill era petit, perquè tot hagués estat més fàcil per a mi, estic convençuda. Per aquesta raó entenc que molts dels que sou pares, seguiu a Míriam en tot el que fa.

Ara publica SENTIR, un llibre on ens parla de les emocions, gran tema també. Ho tinc tot subratllat, perquè confesso que soc molt emocional, i ningú em va ensenyar mai com gestionar les meves emocions, i moltes vegades ho vaig passar malament. Míriam, amb aquest llibre ens ajuda a entendre moltíssimes coses, perquè ens parla de les emocions, i els hi posa nom: ràbia, gelosia, por, enyorança, però també enveja, calma, felicitat i alegria. M’hauria encantat que de petita algú m’expliqués com es viuen aquestes emocions i m’ajudés a saber manejar-les. Aquest llibre ens fa prendre consciència de com ens portem amb cada emoció i, a través de saber com ens portem amb cadascuna d’elles, podrem saber per què quan les sentim reaccionem com reaccionem, i quan les senten els altres, els acompanyem com els acompanyem. (Paraules de Míriam en el seu Instagram tan ben enllaçades, que les reprodueixo tal qual, perquè no es pot explicar millor).

A més a més, SENTIR és un llibre pràctic, amb exercicis relacionats amb cada emoció, que t’ajudaran a portar la teoria a la pràctica, que sempre és el més complicat de fer, ja que molts lectors una vegada que han llegit llibres als quals anomenem d’ “autoajuda” troben a faltar com poder aplicar al seu dia a dia el que han llegit. SENTIR és un llibre complet, perquè tinguis eines per a ensenyar als més petits, però també per a conèixer-te a tu mateix, entendre el nen que vas ser i l’adult en què t’has convertit i, sobretot, entendre també als que t’envolten i el perquè de les seves reaccions. Comprendre als teus fills, a la teva parella, als teus pares i fins i tot als teus clients pot ajudar-te al fet que tot sigui més fàcil, a no fer-te muntanyes i a aprendre que pots sentir-te trista i enfadada i que no passa res, que has d’acceptar-ho i saber com afrontar-ho.

Sé que s’ha parlat molt de les emocions, però no com ho fa Míriam, perquè ella és una gran comunicadora, a part de ser una excel·lent escriptora. En acabar els seus llibres, la primera reacció és de pau, la segona és de “em quedaré aquest llibre en la tauleta de nit amb tot el que he subratllat” i la tercera és dir: «GRÀCIES, MÍRIAM!».

Aquest dijous, estem en la Fira de Frankfurt amb més energia que mai i amb molts títols per a compartir amb els editors internacionals i arribar a lectors de tot el món.

Us deixem els catàlegs i us desitgem a tots una bona fira:

El catàleg Highlights per a Frankfurt: DESCARREGAR ↆ

El catàleg general autors Agència Sandra Bruna: DESCARREGAR ↆ

El catàleg general de Children/JA autors Agència Sandra Bruna: DESCARREGAR ↆ

El NewBookNews, la selecció de títols que hem fet de tots els catàlegs dels nostres representats DESCARREGAR ↆ

Dijous que ve, com sempre, un nou títol recomanat per Bruno. Fins ara!