Blog de Bruno

Abans em pensava que la famosa frase “tot temps passat va ser millor” era una frase que només deia la gent gran, i he d’assumir que jo mateixa ara ho penso cada dia més. Et fas gran, l’entens i no et queda un altre remei que assimilar-la. Així i tot, vull ser optimista, i pensar que encara ens queden moltes coses bones per viure, però és veritat que el pas del temps et va deixant empremta, i records, molts records, que s’acumulen en aquesta petita caixa anomenada cor, i que a mesura que passa el temps tinc la impressió que la caixa es va quedant petita per acumulació.

A més, amb l’edat, ningú et maquilla la realitat i t’adones de les absències, dels silencis, de les persones que estan i dels que ja no hi són. Sense voler, la ment em transporta a aquest passat on tot semblava perfecte. Igual que els passa a les protagonistes de la novel·la EL BALL DELS ESTUDIANTS, d’Anna Crusafont publicada per Univers, que després d’anys sense veure’s, quatre amigues es retroben per celebrar l’aniversari d’aquest ball al qual assistien juntes cada any. Cap de les quatre amigues és el que era, han crescut, han viscut i la vida les ha conduït a cadascuna pel seu camí i potser no era el que elles volien o el que havien somiat de petites. Una novel·la d’amistat i de prendre consciència que la vida és qui marca la banda sonora dels nostres dies.

Anna Crusafont, que amb la seva primera novel·la Isola Bella ja va aconseguir ser traduïda a tres idiomes, ara torna amb una nova història costumista, de ploma excel·lent, però per a tots els públics, i amb un tema que enamorarà a tots els nostàlgics, que en definitiva som la majoria, perquè aquesta capseta de records la tenim tots, i d’una manera o una altra l’omplim d’aquests instants que no volem oblidar i que se’ns queden gravats per sempre.

Sempre m’han agradat les històries d’amor, amb o sense final feliç. L’amor és una temàtica que sempre funciona i per això és un dels ingredients estrella en moltes de les novel·les que llegim.

Aquesta setmana és especial, no sols perquè estic enamorada de la novel·la que vull presentar, sinó també perquè és la primera novel·la d’un autor nou, en José Antonio Lucero, el qual veurà complert el seu somni de publicar. Quan el vam conèixer, va venir fins a Barcelona per signar el contracte amb l’agència i veure’ns cara a cara, coses que podíem fer abans de la pandèmia i que ara enyorem. Em va entendrir veure la lluentor tan especial dels seus ulls quan li explicàvem tot el que havia succeït amb la seva novel·la des que va arribar a les nostres mans. Va ser un dinar especial perquè veies la seva il·lusió i les seves ganes que arribés el dia de la publicació de LA VIDA EN UN MINUTO, la seva segona novel·la, encara que la primera amb nosaltres i amb Penguin Random House, sota el segell d’Edicions B. La pandèmia va decidir que el llibre sortís més tard del que es preveia, i poder retenir aquesta il·lusió se’ns he fet llarg a tots, però aquesta setmana és la setmana de la publicació d’aquesta novel·la tan especial, amb una coberta meravellosa i una història que no deixarà indiferent als lectors.

LA VIDA EN UN MINUTO és la història de dos joves que fugen de Madrid en els anys posteriors a la Guerra Civil. La Julita és una noia de classe alta que no vol seguir les pautes imposades per la seva família i en Daniel és un noi dels suburbis que fuig del seu passat en la guerra. Units per la força del destí, els dos joves coincidiran en un llarg viatge en l’exprés que va des de Madrid fins a La Corunya, fugint del que uns altres han planejat per a ells. Allà es coneixeran i veuran néixer la seva complicitat, sense saber que el tren està abocat a una catàstrofe que canviarà les seves vides per sempre.

El minut que tarden dues mirades a creuar-se. La vida en un minuto recupera un episodi tristament desconegut de la postguerra, la tragèdia d’un xoc ferroviari que es va saldar amb centenars de víctimes i que va ser silenciat per la premsa del règim franquista. Ho fa per mostrar-nos que l’amor i la vida, a vegades, poden néixer d’entre els enderrocs.

Una gran novel·la històrica per un públic ampli i que mereix tenir l’èxit que tant les editores com jo creiem que hauria de tenir. Un fet silenciat, una història d’amor com va ser la de ROMEU I JULIETA de Shakespeare o la de JACK i ROSE a Titànic. Aquelles grans històries que emocionen fins al final.

La sèrie Elvis Riboldi va marcar una etapa molt maca per a mi, ja que vaig poder compartir-ne la lectura amb el meu fill. Cada nit abans d´anar a dormir llegíem dos capítols de l´Elvis en veu alta. Un ell i l´altre jo, i era realment divertit. L´Elvis és un nen de 12 anys hiperactiu, inquiet i aventurer que sempre està ficant-se en embolics, però sempre per error. Un nen que no crida als problemes, però els problemes sempre l’acaben perseguint a ell. El seu millor amic, en Boris, és superdotat i expert en tot, i sempre està al costat de l´Elvis, aguantant, a vegades, les bromes pesades que li fa. És un addicte als invents. L´Emma és la seva companya de taula, amb la que tenen una bona amistat, encara que a l´Elvis li falta mà dreta amb ella. Els tres son els protagonistes, junt amb el pare de l´Elvis, el Professor Pinkerton, el pare del Lagunilla, el típic nen repel·lent, i el Sr. Lugosi, pre-jubilat i el veí hippie de l´Elvis, que sempre els hi dóna un cop de mà.

Divertides aventures en dos plans de lectura perquè el nen i l’adult puguin riure plegats. On es tracten els temes de sempre com l´amistat, la relació amb els adults i les inquietuds dels adolescents però des del punt de vista de l´humor. La sèrie enganxa de cap a peus sense caure en finalitats educatives, encara que les té, però ho expressa de la manera en que els agrada aprendre les coses als nois d´avui dia. És molt recomanable conèixer a aquest personatge i la seva colla a través dels llibres, però per a tots aquells que els hi costa més llegir, ara també el podeu trobar a la pantalla cada tarda a les 19:40 al canal Super3 i estic segura que si la sèrie us agrada us vindrà molt de gust agafar els llibres, publicats per La Galera, i compartir les aventures “freaks” de l´Elvis amb la família.

La sèrie ha estat traduïda a França (Hachette), Itàlia (Sironi Editore), Portugal (Porto Editora), Turquia (Ideal Kitap), Polònia (Czarna Owieczka), Eslovènia (Kud Sodobnost), Letònia (Zvaigzne ABC Publishers) i Txèquia (Mlada Fronta). Ens agradaria molt seguir ampliant els països amb una sèrie que, com el DIARI D’EN GREG, ha estat capaç de vendre a Espanya més de 100.000 exemplars, i ara arriba a les pantalles.

Us hi animeu?

Aquest blog d´avui m´agrada especialment perquè presento una autora, per molts ja més que coneguda, però que a l´agència, i amb català, en tenim poques d´aquest nivell. Ella és la Laia Fàbregas i la seva novel·la NO ESCRIURÉ LA TEVA HISTÒRIA publicada per Empúries ens fa començar amb molt bon peu aquest gener, literàriament parlant. La Laia ens transporta a una Amèrica desconeguda e insòlita, i he de confessar que a mi les novel·les sobre l´Antiga Amèrica em feien mandra fins que vaig endinsar-me en aquesta.

La novel·la comença amb un home estès a terra en una carretera secundària. Acaba de tenir un accident de circulació amb la seva moto. A mesura que avança el relat sabrem que es diu Dylan Garcia i que es dedica a cobrar morosos. La seva història es desenvolupa en el present immediat: Donald Trump és president dels Estats Units d’Amèrica i el coronavirus tot just comença a angoixar la població. En Dylan viu i treballa a Pasadena, però es mou molt per l’entorn del Salton Sea, un llac californià. En paral·lel a les cuites d’en Dylan -aviat descobrirem que no anava sol a la moto, sinó amb una dona anomenada Sarah, que l’ha deixat allà tirat i al final sabrem com es tanca aquest cercle- descobrirem les aventures de la família Pont, sobretot d’en John i la Shirley. En John és el petit de quatre germans d’Oklahoma que han d’abandonar la granja familiar i posar-se a treballar per altres després de que el seu pare es pengés ofegat pels deutes i de que perdessin la seva explotació cotonera. A la nova granja on van a treballar acabarà coneixent a la seva don, la filla petita del granger, i quan es casin aniran cap al Nord i s’instal·laran pel seu compte i prosperaran. Tot això té lloc just abans de la Gran Depressió.

Les històries d’en Dylan i de la família Pont van avançant de forma paral·lela. La Laia ens narra dos viatges oposats, els dels Pont des d´Oklahoma fins a Califòrnia en busca dun futur millor i el d´en Dylan cap el seu passat, per descobrir la seva identitat. La pols que obliga a l’èxode cap a Califòrnia a en John i a la seva família, és també la pols que està obligant a canviar la vida en aquesta zona de Califòrnia, com si tota la família Pont i els seus descendents estiguessin marcats per aquesta climatologia, en definitiva, una història de misèria americana.

Una novel·la ben estructurada amb personatges molt ben definits i amb una eficàcia narrativa que dóna confiança el lector creant-li una angoixa costant, que el fa voler seguir llegint sense parar per veure si algun dels personatges se´n surt.  Felicitats Laia per aquesta consolidació com autora després de publicar ja 4 novel·les. Estem en un moment de pols en el camí, però narratives com la teva ens fan veure que cal seguir caminant.

Ja han passat aquestes festes atípiques. Tots hem fet el que hem pogut per mantenir aquesta difícil balança de cuidar-nos i cuidar als altres sense que ningú mori de pena, de prevenir sense tornar-nos bojos, i intentar no perdre la il·lusió per res, encara que, a mi, se m’ha fet complicat. Ahir, en el dia de reis, poder veure les cares dels nens amb aquesta il·lusió de sempre, ha estat una de les poques coses bones d’aquest Nadal tan estrany. Ells saben que hi ha un virus, però creuen en la màgia i en que aquesta pot amb tot, i així ha de ser. Com m’agradaria tornar a ser una nena i continuar vivint en aquest món fantàstic! Aquesta màgia pot ser sostinguda pels llibres, que a través de les seves pàgines ens permeten endinsar-nos en els seus mons fantàstics i ens permeten viure les diferents aventures dels personatges amb els que ens podem sentir més identificats i fins i tot, amb els que no. Què faríem sense llibres? No m’ho imagino, i ells han estat, de nou, els que m’han fet tornar a la feina amb ganes i il·lusió.
 
Ahir, la María Barbal, autora de l’agència, a la qual admiro des de que vaig llegir Pedra de Tartera en el col·legi, va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Tàndem, que serà publicada el pròxim dia 3 de febrer, i la qual és meravellosa. És una novel·la que ens parla de la felicitat, i de com els seus dos protagonistes han de desfer-se de tot el que els té atrapats, i recuperar la seva espontaneïtat per poder estimar-se a ells mateixos i conquistar l’alegria del present. Els protagonistes s’adonen que poden mirar al món d’una manera diferent i així concedir-se aquesta oportunitat per viure plenament al decidir recomençar i pedalejar junts formant un tàndem. Una història absolutament magnífica, humana i una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps.
 
Hem començat l’any forts, amb el peu dret, i amb un premi com el Josep Pla, de prestigi, rebut per una gran autora, així que encreuo els dits fort perquè el que ha començat bé, acabi igual, o millor.