Avui és un blog especial per diversos motius ja que recomano un llibre fantàstic, que m’ha ensenyat moltes coses, igual que el seu autor. I una de les coses que m’ha ensenyat és que a vegades, a la vida, et veus obligat a prendre decisions en contra de la voluntat del cor. La maleïda situació que estem vivint ofega els empresaris petits que han de reinventar-se o bé morir, no hi ha volta de full. En aquest reinventar-se hi ha la part maca de la pel·lícula: la creació, el tornar a ser emprenedor, el creure en un nou camí (encara que a vegades costi), però també hi ha la part dolorosa, com la d’haver de fer-se, de nou, petit per intentar tornar a créixer, i la de prescindir de gent valuosa que t’ha ajudat a sembrar aquesta ruta però que per les raons òbvies del mercat laboral, el fer-se petit implica reduir en tots els sentits. Decisions empresarials on el cor i la part emocional han de deixar-se a un costat, en la mida que un pugui. Si estic escrivint aquest post, és perquè des d’aquí podem poc. Sempre he defensat el treball en equip, i perdre part d’aquest equip fa mal, i més si són persones amb qui t’has avingut, amb qui has rigut i compartit un tram important de la vida laboral i personal, que són persones bones en tots els sentits i que la maleïda crisi ens obliga a perdre-les en un tram de camí, difícil per a tots, ON LA PENDENT ÉS DURA I NECESSITES L’EMPENTA DE MOLTS D’ELLS PER PUJAR-LA. És veritat que hem de seguir caminant per poder tornar a donar oportunitats a gent que avui està fora, però hauria de ser dins. I vull agrair a la gent que quan va a la feina hi va amb alegria, amb ànims de tirar endavant, amb el deler de mimar aquest lloc i ser professional. La gent que té una altra actitud és la que hauria de ser fora per donar una oportunitat a qui realment veu la seva feina com una part positiva de la seva vida, i no com una obligació.

Com el Borja Vilaseca explica molt bé en el seu llibre QUÉ HARÍAS SI NO TUVIERAS MIEDO, publicat per Conecta, el món empresarial ha de canviar perquè el que tenim és insostenible, i per això necessitem persones obertes a un nou paradigma, obertes a jugar un altre partit, no el que s’ha estat fent fins ara. Hem de canviar els valors i la piràmide laboral per poder aconseguir veure el nou horitzó.

I la pel·lícula de la que avui us volia parlar és FULL MONTY. El tancament de la fàbrica d’acer de Yorkshire deixa sense feina a gairebé tota la població masculina. Un d’ells, Gaz (Robert Carlyle), perdrà el dret a veure el seu fill si no aconsegueix diners per pagar la pensió de manteniment familiar a la seva dona. Se li ocorre una solució desesperada: formar un espectacle d’striptease amb d’altres amics que es troben en la seva mateixa situació. FULL MONTY, que combina la comèdia simpàtica amb el drama amarg, va ser una èxit mundial de taquilla i va obtenir diverses nominacions als Oscar i l’unànim favor de crítica i públic.